Quan parlem de retenció de talent, un terme ja massa desgastat, prefereixo enfocar el debat en un concepte més poderós: la lleialtat als projectes. I, en aquesta línia, vull compartir amb vosaltres una reflexió sobre la segona eina clau per aconseguir-la.
La primera, com ja vaig explicar anteriorment, és assegurar que els líders, ja siguin caps o directius (sí, utilitzo amb orgull la paraula “cap”, perquè implica una gran responsabilitat sobre altres persones), no es converteixin en una rèplica del Gòllum d’El Senyor dels Anells: obsessionats a protegir la seva posició, mancats de generositat i visió d’equip.
El segon pilar fonamental és fer que cada persona se senti part d’un equip sòlid i unit. Aquest enfocament requereix un compromís innegociable amb cada membre. Un compromís en què tothom comprengui la importància del seu rol i, al mateix temps, valori el dels seus companys. Aquí no es tracta que només un assoleixi els seus objectius; es tracta que el col·lectiu avanci junt, mantenint un rumb clar, ferm i coherent.
La gestió d’equips exigeix un equilibri delicat. Cal prendre decisions fermes, però sempre evitant judicis de valor que puguin menysprear les persones. Cal ser justos, tant en la crítica com en el reconeixement. Així mateix, hem de trobar el punt exacte entre la pressió inherent als objectius i els moments de celebració i connexió que enforteixen l’equip.
És cert: les persones es comprometen amb els projectes, però ho fan a través de les persones que els lideren. No és una relació abstracta amb el propòsit final; és la confiança que aquest propòsit és assolible gràcies a la capacitat, visió i humanitat de qui lidera. A més, és la certesa que l’equip que s’ha format és únic, quelcom que no es podria replicar en cap altre lloc. I, el més important, és saber que, encara que es cometin errors, ningú quedarà enrere si està donant el millor de si mateix.
En aquest context que hem iniciat d’introduir elements de ficció cinematogràfica, m’atreveixo a proposar que penseu en el rol del Professor, l’icònic personatge de La casa de papel. Segurament la finalitat per a la qual es forma l’equip no és gens encomiable, però la manera com el gestiona, des del meu punt de vista, sí que ho és. I això confirma que, en la majoria dels casos, les persones no marxen dels caps que exerceixen com a tals.
Juanjo Planes
President de Konsac
